El macrobioclima mediterrani es coneix amb aquest nom perquè predomina en tota la conca mediterrània, i encara que porta el nom de la nostra àrea geogràfica aquest clima no solament està present al llarg de costa mediterrània, també pot trobar-se en altres localitzacions com Califòrnia, la parteix sud d’Austràlia, l’extrem austral Sud-africà, i Xile central.
La principal característica que defineix aquest clima com podem veure en la imatge 1, és que el rang de menor precipitació coincideix amb l’època de majors temperatures , solapant-se així en els mesos de Juliol i Agost. Això fa que les plantes que viuen en aquestes condicions climàtiques s’hagen hagut d’adaptar a l’escassetat d’aigua, i en moltes ocasions conseqüència d’aquesta combinació de sequera i altes temperatures, han hagut de desenvolupar estratègies que asseguren la supervivència després d’un incendi.
Característiques generals, i adaptacions de les plantes al clima mediterrani
- Fulles perennes: al contrari que ocorre normalment en els boscos temperats on predominen els aurons, oms, o roures, les espècies mediterrànies presenten fulles perennes, les quals romanen en la planta quan arriba la tardor, evitant així una despesa energètica.
- Fulles escleròfiles: es tracta de fulles amb aspecte dur que aguanten molt bé les condicions de sequera prolongada. Generalment trobarem en el catàleg mediterrani, plantes amb fulles de colors foscos.
- Estructures foliars modificades: les fulles de moltes espècies mediterrànies han sigut modificades o substituïdes, com és el cas de les espines de la aliaga (Ulex parviflorus L), la fulla extremadament prima del romer (Rosmarinus officinalis L.), el bruc d’hivern (Erica multiflora L.), les acícules del pi blanc (Pinus halepensis L.) i el càdec (Juniperus oxycedrus L.).
- Espècies arbustives: La majoria d’espècies es presenten en forma d’arbustos o matolls, amb nombroses parts llenyoses, que suporten molt millor l’absència d’aigua en èpoques de sequera, que si fóra una espècie herbàcia que perd la seua turgència cel·lular acceleradament. Els arbustos i matolls tenen compostos com la lignina, que confereix resistència i protecció. Al nostre territori predominen les zones de matoll on podem trobar espècies com la coscolla (Quercus coccifera L.), el llentiscle (Pistacia lentiscus L.), el romer (Rosmarinus officinalis L.), les estepes (Cistus sp), o el margalló (Chamaerops humilis L.).
- No presenten un gran catàleg d’espècies: Els boscos mediterranis on en l’antiguitat predominaven arbres com la carrasca (Quercus ilex L.), han donat lloc a causa de l’acció humana i a successius incendis, boscos mediterranis arbustius que presenten un nombre d’espècies predominants. Aquestes espècies poden variar segons la zona que visitem, però la majoria presenten cosoja(Quercus coccifera L.), durillo (Vibrunum tinusL.), llentiscle (Pistacia lentiscus L.), arboç (Arbutus unedo L.), ginebre (Juniperus oxycedrus L.) , i altres espècies de menor grandària com el romer (Rosmarinus officinalis L.), el bruc (Erica multiflora L.), o la aliaga (Ulex parviflorusL.).